Treient teranyines!

Lalalala, quants dies sense passar-me per aquí! Crec que hauré de venir més sovint, que aquí ara hi regna el desastre

Adéu, amic!

No hi ha res més trist que la traició d'un amic. Que aquella persona en la que has posat confiança i per la que has donat la cara et traeïxi és un dels dolors més grossos que hi ha.

Avui l'he viscut.

El fred m'ha pujat pels peus, se m'ha instalat a l'estòmac i s'ha convertit en una escalfor angoixant.

Malden per pujar als meus ulls llàgrimes esquinçades, evito mirar els ulls de la gent.

Ploro per dins i la vida se'm torna blava i feixuga.
-Distancia els teus sentiments! -No puc, escric això i ja ploro.

Spendi s'ofega al aqüeducte de la vida a les 16:20

Haiku

Mor la lluna,
lleu brisa de l'albada
mar d'estiu

No és meu (per descomptat) però l'imatge evocada per aquest haiku em suggereix moltes coses, entre elles tu, que passes per la meva vida.

Despertar

M'he despert amb el cap boirós de l'alcohol d'ahir. Al meu llit reposaves plàcidament, les corves del teu cos s'albiraven entre la foscor decreixent del dia que s'alçava. M'he acostat a tu, i al coll t'he fet un petó. La tebior del teu cos m'ha fet agafar una esgarrifança. Tu no ho saps, però aquest matí, m'has salvat la vida.
Spendi ha passat l'aqüeducte de Cartago a les 9:33

D'avui en endevant

Oblidaré el teu nom i les flors que t'agradaven. Mai més escoltaré aquella cançó que m'unia a tu. Mai més caminaré per aquell parc. Oblidaré vivències i el que m'agradava de tu. M'esforçaré per superar les ferides, que m'han deixat aquestes cicatrius tan profundes. Werther es suicida ara, al compàs dels darrers acords de la darrera simfonía de Tchaikovsky, que es dilueixen fins a convertir-se en el buit que és la vida.
Spendi ha creuat l'aqüeducte a les 17:10.

Ahir, quan viure era dolç

Sona al meu cap la melodia de Salomé de Strauss. Reprodueix en mi l’efecte del xàfec sobre la terra un dia d’estiu. Sento els vents devallant contra la corda que ascendeix, voluptuosa, a la trobada de la fecundació. Remors llunyanes s’atansen vacil.lants a la meva memòria, sons, olors i el vellut d’aquella flor, que tu em vas donar un dia. Miralls esquinçats del meu passat retornen fragments de vida, que va tenir uns continuïtat, avui perduda, per l’oblit de moments. Com recuperar allò perdut? Com reviure aquell mot, aquella carícia, aquell moment? Com puc viure sense tu, alhora que lluito per desfer-me del teu record que m’esquinça? Malgrat tot, sobreviuré a aquesta ruptura.

La primera vegada...

He creat el meu primer (i últim) blog. Després m'hi aplico una mica, que això està difícil...

Spendi ha passat el viaducte de Cartago a les 14:27.